Pel·lícula sueca, el nom original s’assembla bastant: Lat den rätte komma in (2008).

Una meravella de film, sembla de por però és més d’intriga que altra cosa i sobretot impacta visualment, està realment molt ben feta.

Es va estrenar al festival de Sitges del 2008 i encara que no va guanyar cap premi jo crec que se’n mereixia uns quants.

Ja fa temps que la vam veure baixada d’internet i ara s’estrena aquí amb el nom de Déjame entrar, que com passa sovint no m’agrada gents la traducció, jo crec que l’haurien de deixar en anglès que queda millor.

No explicaré res més sobre la peli perquè l’heu de veure i així us sorprendrà més i si podeu veieu-la en original subtitulada. I després em comenteu que us ha semblat ok?

Diumenge passat vam fer la nostra primera mussaka i va quedar boníssima!

No hi ha res millor que tenir temps per cuinar i fer delícies culinàries com la nostra mussaka (us deixo una foto perquè no us penseu que és conya). Ens va sortir molt millor que en molts restaurants on et cobren 10 o 15 euros per el plat.

A poc a poc anem aprenent nous plats per no menjar sempre el mateix: pasta o arròs. A vegades ens falten algunes idees de que cuinar, sabeu d’alguna recepta original? De quins plats sou especialistes?

Ja fa unes setmanes vam veure aquesta pel·licula que tracta d’un fet real que va passar en un institut d’estats units, encara que en la peli van traslladar els fets a alemanya.

Em va agradar força tot i que no és gaire creible que tot passi en només una setmana, crec que està molt ben feta, l’actor principal és molt bo i els alumnes no ho fan malament. L’ambientació tambè està molt ben conseguida però no m’agrada que no estigui definida la ciutat on està ubicada la trama perquè et deixa una mica perdut en tot alemanya i condueix a errors com que els policies portin la insignia de Berlín quan representa que no són d’allà.

Fa por pensar que realment pugui tornar a passar algun fet semblant al del nazisme, però ja se sap que es pot dir d’un altre nom i ser exactament el mateix o semblant com ha anat passant al llarg de la història.

 

Us deixo l’argument: (extret de la pàgina oficial www.unetealaola.com)

Alemania hoy. Durante la semana de proyectos, al profesor de instituto Rainer Wenger (Jürgen Vogel) se le ocurre la idea de un experimento que explique a sus alumnos cuál es el funcionamiento de los gobiernos totalitarios. Comienza así un experimento que acabará con resultados trágicos.

En apenas unos días, lo que comienza con una serie de ideas inocuas como la disciplina y el sentimiento de comunidad se va convirtiendo en un movimiento real: LA OLA. Al tercer día, los alumnos comienzan a aislarse y amenazarse entre sí.

Cuando el conflicto finalmente rompe en violencia durante un partido de waterpolo, el profesor decide no seguir con el experimento, pero para entonces es demasiado tarde, LA OLA se ha descontrolado…

Porto 3 dies tancada a casa sense poder fer res, només ser un vegetal que dorm gairebé tot el dia i quan no estic dormint al llit estic pululant per el sofà. Com odio estar malalta en les meves vacances, ara que tenia temps per fer mil coses, volia passejar per els mercats i mirar regals, anar al cine, cantar amb la coral (avui anàvem a cantar al institut de ciències del mar), i res de res….Avui és el primer dia que em vec amb cor d’escriure alguna cosa però crec que ja he fet un esforç massa gran i vaig a tornar a vegetar per aquí.

Cada dia al anar a l’autonoma veig a nens d’edats entre els 5 i els 15 vestits com homenets amb corbata, camisa i jaqueta i això em provoca un pena enorme per aquests nens que ja els fan convertir-se en gent adulta. Mai entendré als pares que porten els seus fills en aquesta mena de col·legis, ja portaran corbata quan siguin grans si és que ho fan però a edats tan prematures em sembla antinatural. Són nens disfressats d’snobs. Segur que aprenen a fer-se el nus de la corbata als 3 anys, aprenen abans això que a menjar sols, estic segura. Parlo dels nens però a les nenes els hi fan algo semblant fent-lis portar la faldilla, sobretot a l’hivern que per molt que es pugin els mitjons fins els genolls segur que es moren de fred perquè no sé si és una norma no portar mitges o leotardos perquè mai n’he vist cap que en faci servir.

Una cosa tinc segura en la meva vida i és que mai portaré als meus fills, si algún dia en tinc a cap escola d’uniforme, ni tampoc religiosa. Jo he anat sempre a una escola i institut públic i he vist que es pot aprendre bé i sense sortir fet un xolo.

Ja ha sortit el meu primer artícle a la web de la revista!! i aviat s’imprimirà!!

Que orgullosa estic, és com si l’hagués parit i fet crèixer com el meu primer fill.

Us deixo el link, encara que és un toston i ademés en anglés.

http://www.rsc.org/Publishing/Journals/EE/article.asp?doi=b811536b

Llegint la web del periodico he vist aquesta carta d’una lectora que m’ha agradat molt, estic totalment d’acord amb ella.

Estimulada por el alarde de creatividad de unos señores que sorteaban una operación de incremento de volumen de pecho entre las asistentes a una discoteca y, en justa reciprocidad, me ofrezco voluntaria a recoger donaciones para sufragarles una operación de alargamiento de pene. A estas alturas algunos todavía no han entendido que el tamaño que importa no es el del busto, sino el del cerebro, y esto –por desgracia para ellos– no se opera.

La nostra planta de menta s’està morint… Tinc una foto seva al mòvil de quan estava en la època esplendorosa, plena de fulles verdes i gran, semblava feliç d’estar al nostre balcó i de donar-nos algunes fulles per els nostres mojitos, encara que desde que la vam batejar Mojita ja no agafàvem tantes fulles perquè ens feia pena i vam passar a fer caipirhines. Ara s’està pansint, té les fulles seques, la meva àvia diu que a l’hivern és normal i que a la primavera tornarà a florir, espero que tingui raó perquè li hem agafat molt de carinyo a la planta. Jo amb la meva àvia confio, té un hort i en sap molt d’aquestes coses.

Ara que estic sola al laboratori, perquè els meus companys han marxat per sempre (ha de venir un xino però de moment no ha arribat), la música em fa companyia. Entro al labo em poso la bata, guants i després d’encendre la radio tot em surt de meravella. Puc ballar i cantar sense que ningú em vegi, tot això amb les pipetes, reaccions, ultrasons, estufes, balances al meu voltant i quan vull una mica de contacte humà vaig al meu despatx que comparteixo amb 10 persones maquíssimes.

M’encanta la meva feina! (clar que hi ha dies millors que altres)

Per mi la feina ideal és aquella que:

1- Està aprop de casa

2- Hi ha bon ambient

3- T’aporta motivació (no és monòtona)

4- Et sents ben pagat

5- Et sents ben tractat i valorat

6- Els jefes són suportables

7- Tens contracte indefinit

8- L’horari és intensiu, als matins preferiblement

De tots aquests punts la meva feina compleix els num: 2, 3, 4, 5 i 6, no està malament.

I la vostra feina? Algun punt que afegirieu per a la vostra feina ideal?

Afegits per el DavideVic

9- Tenir música a la feina

10- Tenir conexió a internet

11- Flexibilitat d’horari

Afegits per la Hana:

12- Tios bons que movitivin anar a la feina (ties bones per el cas masculí o si se’s gai tb serviria lo de tios)

13- Que utilitzis el cervell de tan en tan