La meva estimada veïna vol que vagi per el bon camí i per això em desperta cada día desde fa unes setmanes a les 7 del matí amb la missa. I quin bon despertar que em dóna, sobretot perquè jo m’haig de llevar a les 7:30, per això ella posa la misa a les 7 perquè jo pugui estar al llit escoltant el sermó i reflexionant durant 30 min…

Sort que no tinc pistoles a casa perquè avui estava decidida a pujar i cridarli una mica, però m’he calmat i he pensat que ja hi aniria després per la tarda, una mica més tranquila i intentar negociar amb ella l’hora a la que ha de posar la missa.

Sembla que m’estigui fent un rentat de cervell, a primera hora del matí el primer que sento són les veus de la gent cantant amb veu suau i dient coses repetitives, repetint el que està bé i malament i avegades fins i tot diuen els morts de la setmana…ahhhh no puc més!!! Aquesta tortura s’ha d’acabar o em tornaré boja. En tota la meva vida no m’he après el pare nostre però crec que el meu incoscient ja se’l sap de memòria, va en contra dels meus principis.

És curiós com a vegades un joc tan simple et fa passar una bona estona i en bona companyia.Una tarda ens vam reunir la Ana, Rakel, Maria, Josune, Eli i jo i vam estar rient i cridant jugant al parxís.

Qui no ha jugat mai a aquest joc? No és tan explícit com els jocs de consola però igual de violent, tu vas matant als contrincants i avançant fins al final. Ara diuen que jocs d’ordinadors són una mala influència però qui no ha jugat amb les pistoles d’aigua? No hi ha similitut en els dos jocs? Estic d’acord que en els videojocs es veu tot més explícit, veus com mates a la gent però en el fons és el mateix, un simple joc.

Feia temps que no escrivia i des d’aleshores han passat moltes coses, les més destacades són el viatge a Granada per setmana santa i la conferència a Tarragona que després explicaré resumidament.

Aquests mesos al Màster ens estant posant molta feina i ja tinc ganes de que acabi tot el sufriment perquè se m’està ajuntant amb l’exàmen d’alemany que tindré d’aquí 3 setmanes…glups! I per a més feina haig d’ajudar a escriure un artícle a la meva jefa i haig de llegir molta bibliografia…Una bona notícia és que publicaran un artícle de la feina que vaig fer a Holanda i sortirà el meu nom!!! estic contentíssima!!! Altres novetats són que s’ha instal·lat a Barcelona una amiga que vaig conèixer a Holanda i que el Boo, el gos de la Maria, té una nova casa amb jardí, ella està una mica trista ara però reconeix que allà hi estarà millor, i els del pis tambè notarem que ningú ens ve a rebre a l’entrar-hi però tampoc trobarem el sofà destrossat ni els comandaments de la tele.

Granada   21-25 març

Per setmana santa vam passar uns dies fantàstics a Granada, clar que la nostra panxa va notar el canvi després de tantes tapes, i és que no paràvem d’al·lucinar que ens donessin aquells plats per una birra. Els locals que més em van agradar i que recomano que hi vagi tothom són: el De Cuadros, el Rojo i segur que em deixo algún que ara no recordo. Visites a l’Alhambra, a les teteries, al Sacromonte i Albayzin (on estava el nostre hostal).

Conferència a Tarragona 14-15 abril

Primera conferència del doctorat, no va ser molt lluny però ens vam allotjar igualment en un hotel, tot pagat! Per sort no vaig presentar cap pòster ni xarla però la pròxima no m’escaparé, espero que sigui més lluny i pugui fer més turisme. Va servir per conèixer gent i fer contactes que en un futur poden desenvocar en col·laboracions entre grups i estades a altres laboratoris. Va anar bé encara que la majoria de xerrades no m’interessaven per res del que estic fent, cosa bastant habitual en aquestes trobades.

 (Aquest és un post que ja havia fet unes setmanes enrera però que per problemes del blog es va borrar, gràcies Joan per solucionar-ho!!)

Vull felicitar a la Hana i el Guillem, que fa molt poc van fer 25 anys i encara no ho hem celebrat com es mereix l’ocasió.

Molts petons Haneta desde Barcelona. Torna aviat!!!!

Com no puc posar fotos us dedico aquest poema:

AutopsicografÍa
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.

Y quienes leen lo que escribe,
Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.

Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,
Ese tren sin real destino
Que se llama corazón.

Fernando Pessoa

Fa 10 anys que ens coneixem, hem compartit moltes coses juntes i encara ens en queden moltes per compartir, per això et dedico aquest post, perquè t’ho mereixes!

Aquesta petita sevillana ha fet 26 anys el passat 16 de març- mooooooltes felicitaaaaaaaaaaats!!!!!

Últimament no ens veiem gaire….aix la feina…quan torni de Granada hem de quedar i xerrar més estona que l’últim cop.

PD: t’he robat aquestes fotos del teu fotolog, estic a la feina i no tinc fotos teves, espero que no t’enfadis.

8-10 març 08

Primer viatge de l’any a Venècia. Em va agradar molt la ciutat però no hi viuria mai allà, sembla feta expressament per turistes i no es veu gaire vida local. La reflexió del viatge va ser: “com pot ser que hi hagi tanta gent per el carrer i tants pocs bars per prendre una birra a la nit?” I és que vam caminar un o dos barris per prendre algo i vam acabar en un pub irlandès, ja sé que no és gaire normal per ser a Itàlia. Anàvem seguint a gent italiana jove per veure on anàven i tots els locals eren amb música reggeaton o l’irlandès, clar que tambè podien ser gent italiana d’altres bandes anant de turistes a Venècia. Fa gràcia no veure cap cotxe i utilitzar els vaporetti com si fossin busos.

Hi ha bastantes coses a veure com la famosa plaça de Sant Marco, el pont i mercat de Rialto, un munt d’esglèsies, passejar i navegar per el gran Canal…però quan més es disfruta és pendent-se per els carreronets sense mirar guies i només contenplant el paissatge i és que Venècia és com un laberint, de tant en tant es veu un cartell on posa la indicació de cap on és Sant Marco o Rialto, només serveix per orientació i la veritat és que és molt útil.

Una tarda vam agafar un vaporetto que ens va portar fins a Burano, una illa prop de la llacuna on les cases són de diferents colors, no s’ha de confondre amb la famosa Murano (una altra illa on fan vidre per els turistes). Tambè és una illa bastant visitada però és maco passejar envoltats de mil colors, sembla un poble de dibuixos animats.

Vam descobrir una beguda que tothom prenia, Spritz, consisteix en prosecco, soda i bitter. El bitter pot ser de diferents classes nosaltres vam probar el dolç i estava bastant bo, una beguda refrescant i suau.

No ens vam atrevir a preguntar el preu de les gondoles, ja saben que és un preu prohibitiu però ara m’he quedat amb les ganes de saber-ho i d’intentar regatejar, encara que els gondoleros no semblaven gens simpàtics. Els japonesos són els que més pujaven a les gondoles i no semblaven disfrutar gaire.

Del 1 al 9 de març és la setmana de la dona al SAF (Servei d’Activitat Física) de l’Autonoma, l’entrada és gratuïta per el gènere femení, pensareu que és discriminació, doncs si  però no em queixaré.

Ahir hi vaig anar a fer spinning i quin ritme que portava tothom…uffff Per qui no sàpiga en que consisteix, és anar amb bici i seguir el ritme de la música, de tant en tant el monitor diu que drets o cap endavant, com si estiguessis fent una pujada i també va dient de aungmentar la força que has de fer al pedalejar. Pensava que després d’estar un any i mig a Holanda agafant al bici cada dia m’ajudaria, però no vaig tenir en compte que és un país molt plà i no havia de fer massa força al pedalejar, aix! Jo era la única novata en aquesta activitat, no portava ni tovallola per aixugar-me la suor ni aigua per no deshidratar-me, quina pringada que estic feta. Només entrar el monitor pregunta si hi ha algú nou, després de dir-li que jo, s’acosta i m’explica tècniques que haig de fer i les que haig d’evitar per no fer-me mal a l’esquena, que simpàtic si no m’hagués explicat tot allò ja estaria amb mal d’esquena avui. Al cap de 10 min jo ja estava mirant el rellotge i pensant que encara faltaven 40 min més!!! el temps no passava i les meves cames ja no volien pedalejar més, la noia del costat em donava aigua de tant en tant i així vaig poder aguantar fins al final, clar que jo quan no podia més m’asseia a la bici perquè ells estaven moltíssima estona de peu seguint el monitor. Ahir a la nit estava baldada però satisfeta d’haver fet sport i avui tinc unes agulletes enormes a les cames.

Ara aniré a la piscina, però al meu aire i de relax.

Després de llegir el llibre ” A sang freda” que va escriure Truman Capote, no faig res més que donar-li voltes al tema dels assassins, però no els que maten en defensa propia sino els que ho fan sense cap mirament i raó. Les preguntes que no marxen del meu cap són:

- Com pot ser que una persona faci el que van fer ells sense tenir remordiments? Tenen alguna demencia al cap o simplement no tenen sentiments?

- Tenen alguna cura o sempre seguiran matant?

- Com és possible que no siguem capaços de preveure que mataran a algú?

El llibre tracta d’un assassinat d’una familia americana de Kansas, els pares i dos fills, a mans de dos homes que no els coneixien i no tenien cap motiu per fer-ho. La forma com està escrit és molt realista i fins i tot hi ha parts on he passat por, i això que anava en tren. No és el típic cas que passa molt sovint on una persona perd els nervis i mata a una altra, aquí hi ha premeditació, quan les víctimes estaven lligades i indefenses els disparen sense miraments. Després d’aquest assassinat múltiple molts d’altres de semblants es van produïr per estats units, sembla que els bojos despertin quan passa un cas d’aquests, i és que hi ha assassins que tenen fans, i això és el que més em repugna, que es pensin que són importants per fer una cosa com la que han fet i això és inevitable perquè després de passar la massacre milers de periodistes van al lloc dels fets, la gent no para de parlar del cas, escriptors escriuen un llibre i gent com jo els llegeix, fent que aquestes persones es creguin que són especials.

Feia temps que no somiava que em quedava embarassada, però ahir ho vaig tornar a fer. El més extrany és que jo no sabia que estava embarassada fins al moment que em posava de part i el meu pensament en aquell moment era: “ja deia jo que la panxa la tenia rara, hauré d’anar a la ginecologa perquè no hi he anat en tot el temps d’embarassada”. El part era rapidíssim, el nen sortia sol i en mig del carrer sense l’ajuda de ningú. El bebé era petitíssim, com un dit de la mà i jo estava preocupada tot el somni que no li passés res. En un moment semblava que s’havia mort de deixar-lo una mica descuidat però es reanimava i no parava de somriure en tota l’estona. L’Albert no es preocupava gaire d’ell i jo havia d’estar pendent d’ell sola. Els meus pares estaven contents de tenir un nét, però a la meva àvia no li feia gaire gràcia que l’Albert i jo no estiguessim casats.

Quan m’he despertat he pensat: buuuffffffff  menys mal que és un somni!

Quina seria la interpretació? No crec que sigui que em ve la vena maternal, perquè el que menys vull ara és tenir fills, potser en uns 8-9 anys en vulgui però ara noooooooooo